Alinear propòsit i convicció és vital per assolir una pau interior permanent i motivadora per fluir per la vida, tant personalment com professionalment
Avui fa cinc anys que vaig iniciar un nou projecte professional. Un projecte que va néixer el mateix dia que feia 54 anys i que, lluny de ser un punt d’arribada, va ser —i continua sent— un punt de partida. Un acte conscient de coherència personal. Un pas endavant impulsat per la il·lusió, no pas per la necessitat. Per la convicció, no pas per la moda.
Recordo bé aquell moment. Al meu voltant, alguns em van trucar agosarat. Altres, directament, boig. Hi va haver qui va parlar de valentia, d’esperit guerrer. Jo no m’he reconegut mai en cap d’aquests adjectius. No vaig fer res d’extraordinari. Simplement vaig alinear el meu desig interior de ser útil amb la necessitat profunda de sentir-me bé amb el que feia.
En altres circumstàncies, a altres ni tan sols se’ls hauria passat pel cap fer aquest pas. Però a mi sempre m’ha mogut la il·lusió d’emprendre, estudiar, aprendre i alinear el que sé amb el que faig. Des de molt jove vaig entendre que la feina no havia de ser una càrrega, sinó una extensió natural del que un és.
Amb 14 anys vaig començar a escoltar i observar. Durant quatre anys vaig aprendre dels meus mestres d’ofici mentre compaginava estudis de formació professional amb la feina. Aprendre un ofici et dóna una perspectiva diferent de la vida. T’ensenya que l’aprenentatge no s’acaba mai, que la millora constant és una actitud i que el coneixement aplicat transforma realitats.
Des de llavors no he parat. M’he format de manera constant. Vaig ser empresari amb tot just 21 anys, obrint la meva primera empresa. He estat alt directiu, formador i avui sóc conferenciant i divulgador de la Formació Professional. Un àmbit que durant anys no ha estat de moda. No perquè no fos valuós, sinó perquè va ser injustament oblidat.
Avui, sortosament, la Formació Professional s’està recuperant. Es comença a entendre —en el si de les famílies i de les empreses— el seu enorme valor social i competitiu, tant personalment com professional. No és una alternativa menor: és una via sòlida, realista i profundament transformadora.
Deixar la comoditat i l’estatus aparent, com en el meu cas, de vegades és l’única manera de ser un mateix. Caminar amb persones o entitats que ja no encaixen amb els teus valors acaba sent profundament desmotivador. I això, senzillament, mai no m’ho he permès.
Sempre he tingut força claredat sobre cap a on volia anar. He gaudit del viatge, del camí compartit amb el meu equip i amb totes aquelles persones i organitzacions que he tingut el privilegi de servir. Aportar valor, impulsar projectes, ajudar a créixer… i quan aquests projectes canvien o s’esgoten, saber reprendre el rumb cap a altres horitzons.
El món és ple de punts cardinals. El més important és no perdre la brúixola.
El meu petit gra de sorra és fer entendre aquest procés vital als joves. Mostrar-los que hi ha camins diferents, dignes, il·lusionants. Que només amb exemples reals s’avança com a societat. Perquè hi ha qui parla de Formació Professional sense haver estudiat ni viscut, i això acaba passant factura a la seva credibilitat. Es pot intentar, però quan el discurs no neix de lexperiència, es nota. Es repeteix un guió mentre la ment és en un altre lloc.
Avui vull agrair, de cor, totes les persones i entitats que m’han acompanyat fins aquí: empreses col·laboradores, organismes, fundacions, centres de formació i, sobretot, persones. Grans persones. De les quals un es creua el dia a dia i el reconcilien amb el camí.
Apartar branques, deixar enrere qui no et mereix, permet veure el bosc complet. I el bosc és molt més ampli i generós del que de vegades creiem.
Continuem caminant. Ens seguirem veient pel camí en els propers cinc anys.
Gràcies per tant.
SEGUIM.
👉 Si vols conèixer qui m’acompanyen en aquesta singladura i saber més sobre aquest projecte, t’invito a visitar la meva web: www.antoniruiz.com
