Els fons d’inversió busquen negoci en l’FP davant l’escalada de demanda i l’escassetat de places
La compra d’una xarxa de centres per part d’un fons estatunidenc per 200 milions evidencia l’auge dels estudis professionals. La privada s’obre un gran buit allí on no arriba la pública
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/LRN7K7LBUFEYBP2MU6TZBMHFPY.jpg?resize=828%2C552&ssl=1)
De fet, l’oferta totalment privada d’FP (sense comptar la concertada, que rep subvenció pública) ha explotat en els últims anys, passant de ser gairebé anecdòtica dins del sistema en el curs 2009-2010, amb 22.000 alumnes en tota Espanya (el 4% del total) a gairebé 125.000 (un 15%) en el curs 2019-2020 (últim per al qual hi ha xifres desagregades per xarxes). Si en l’FP de grau mitjà (a la qual s’accedeix amb el títol d’ensenyament obligatori) l’augment ha estat important, fins a arribar a 32.000 alumnes, és el grau superior, per al qual fa falta el títol de grau mitjà o el de batxillerat, on la privada s’ha fet més forta: s’ha multiplicat per sis el seu alumnat. A Catalunya acull al 33% dels estudiants d’aquesta etapa (col·locada en un graó educatiu similar al dels estudis universitaris) i a Madrid, al 41%, percentatges que ascendeixen a més de dos terços si ens fixem només en l’educació a distància.
La compra de Medac per part de KKR se suma a altres dues adquisicions fetes per la signatura en l’últim any: MasterD, especialitzada en preparació d’oposicions i cursos d’FP, i l’Institut Tècnic d’Estudis Professionals (ITEP). “Aquesta operació es produeix en un context en el qual Espanya té un dels dèficits d’ocupació i qualificació més importants d’Europa, la qual cosa ha fet que l’educació i la formació professional hagin adquirit una importància creixent i s’esperi que augmenti en els pròxims anys”, assenyalen fonts coneixedores de l’operació. Però aquesta estirada també consisteix a aprofitar els buits que deixa un sistema públic incapaç d’atendre tota la demanda per a uns estudis que el mes passat van registrar una taxa d’ocupabilitat del 42%, segons el Servei Públic d’Ocupació Estatal, per sobre dels títols universitaris, amb el 38,5%.
El professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Rafael Merino fa el següent resum de la situació: “Hi ha un desajustament entre demanda i oferta”, en el qual “el sector privat, evidentment, veu un nínxol de mercat”. Un desajustament que es tradueix, entre altres coses, en falta d’equitat, perquè “una part de la demanda només la poden satisfer les famílies que tenen poder adquisitiu” i aquelles persones que no ho tenen, “s’han de conformar amb altres opcions d’estudi o abandonar”, afegeix.
El projecte de llei d’FP que impulsa el Govern assenyala com uns dels seus llastos “una insuficient inversió en l’oferta d’aquests ensenyaments”. La llei va acompanyada d’una memòria econòmica de 5.474 milions d’euros per als pròxims anys amb la intenció, entre altres, de crear 200.000 places noves. De moment, no obstant això, l’escassetat continua creant tensions.
El Defensor del Poble ha obert una recerca sobre la falta de llocs públics d’FP en la Comunitat de Madrid i Catalunya. En la primera, uns 24.000 aspirants s’han quedat fora del títol que volien cursar i en la segona, són entre 14.000 i 20.000, segons els càlculs de CC OO. Les conselleries d’Educació de totes dues comunitats destaquen que les xifres definitives encara no estan tancades, perquè s’estan repartint ara els llocs que han quedat lliures en títols que desperten menys interès en els alumnes: a Madrid són una mica més de 6.000 i a Catalunya, uns 3.100, als quals se sumeixin en aquest cas 6.200 places més, creades a última hora per a intentar reduir l’enorme desajustament. Totes dues conselleries insisteixen en l’esforç que han fet en els últims anys per a fer créixer aquesta oferta.
Sigui com sigui, Joan Caballé, barceloní de 19 anys, s’ha quedat en llista d’espera (“estic el quaranta i punts”) per a entrar en el cicle d’FP superior de Robòtica Industrial. Acabat el batxillerat, va descartar el camí universitari i va decidir prendre el d’una formació que, en dos anys (el que duren els cicles d’FP) creu que ho col·locarà en bones condicions per a aconseguir ràpid una bona feina.
Caballé no s’ha plantejat cursar una FP privada, que pot costar des de 2.500 o 3.000 euros a l’any fins a 5.000 o 6.000, i fins i tot més, depenent de la demanda. Només pensa en la pública perquè compleix els requisits per a rebre beca; d’una altra manera no podria pagar la matrícula, ja que Catalunya, al costat de Madrid, és l’única comunitat que cobra des de fa vuit anys taxes per a estudiar cicles superiors en els centres públics: 360 euros per un curs complet en el primer cas i 400 euros, en el segon.
Per a Rodrigo Plaza i Isabel Galvín, de CC OO, hi ha hagut una certa complicitat d’aquests dos Governs en l’augment de la FP privada per la desatenció de la pública. A Madrid, a més, les xifres vénen condicionades perquè l’Executiu regional va eliminar en 2013 els concerts en el grau superior, i pel que tota aquesta oferta va passar a ser totalment privada. A canvi, es va posar en marxa un programa de beques la quantia actual de les quals, entre 1.540 i 2.600 euros, no arriba a cobrir completament el cost real de les matrícules.
La Conselleria d’Educació madrilenya, a part de destacar l’esforç fet en els últims anys (les places públiques han crescut un 25% en els últims quatre anys en la Comunitat de Madrid), assenyala: “Igualment, donem suport a la llibertat d’elecció educativa de les famílies”. Una portaveu del Departament d’Educació de Catalunya recorda, a més, que es tracta d’etapes no obligatòries, en les quals no tothom pot estudiar el que vol, i que no és fàcil, a l’hora de fixar l’oferta de places, ajustar les necessitats del mercat i les possibilitats de les administracions amb els interessos i els gustos dels estudiants, amb el que sempre hi ha alumnes que no aconsegueixen estudiar el que volen. Exactament igual que ocorre en la universitat.
De fet, cal assenyalar una certa analogia amb el procés que va viure fa alguns lustres la universitat a la calor d’una demanda creixent no satisfeta: l’any 2000 hi havia 16 campus privats, avui són 34. Per a acabar de tancar el cercle, moltes d’aquestes universitats privades ofereixen avui títols d’FP de grau superior a través de centres associats.
Santiago García, secretari general de CECE, una de les principals patronals d’ensenyament concertat i privat d’Espanya, parla d’una suma de factors: “Si s’uneix l’alta demanda de formació professional amb l’increment de l’ensenyament en línia, que facilita la conciliació d’estudis, treball i vida personal, amb les necessitats de qualificació i requalificació…, perquè tot això ha provocat aquest increment espectacular”. García ofereix, a més una altra clau: la “flexibilitat” de la privada per a adaptar-se ràpidament a les noves demandes, fins i tot amb títols que requereixen fortes inversions de maquinària i mitjans.
El professor Merino llança aquí una pregunta clau per a entendre el procés: l’auge de la privada es concentra en algunes famílies professionals i alguns títols concrets? Encara que amb aquest nivell de detall les estadístiques no permeten separar entre concertada i completament privada, la xifra agregada sí que deixa albirar els nínxols de mercat. Per exemple, hi ha alguns títols en els quals la pública acull a menys d’un terç de l’alumnat en tota Espanya, com a Animació 3D, jocs i entorns interactius, Imatge per al diagnòstic i medicina nuclear i Radioteràpia i dosimetria.
Això, pel que fa a l’ensenyament presencial. A distància, el 98% de tots els alumnes dels títols de Sanitat, el 87% dels d’Activitats Físiques i Esportives i el 71% dels d’Imatge i So estan en la privada.